La indestructible bellesa del Montgrí

A vegades, al final de la primavera o durant l’estiu, en alçada, arriben aires originaris del desert del Sàhara que porten pols en suspensió. El cel agafa una coloració marronosa i, si cau pluja, aquesta va acompanyada de fang. Aquell dia va plovisquejar i, una vegada evaporada l’aigua, el pes de fang recollit va ser d’1,1 g/m², o el que és el mateix, 1100 kg/km²! La quantitat màxima de fang recollida en una d’aquestes pluges, de la qual tenim constància, és de 5,5 g/m², el 6 de maig de 1988.

Les Illes Medes fascinen per la seva geologia aèria i subaquàtica, pel seu fons marí protegit.

Dia de vent i mar força encalmats. Podem veure el Cavall Bernat i els Tascons. El veler que passa per davant ens serveix per corroborar l’alçada d’aquestes dues roques més grans: els 72 metres del Cavall Bernat i els 42 metres dels Tascons Grossos.

La lluna plena permet destacar clarament les estructures de la part alta del far de la Meda Gran, on els gavians aprofiten la claredat de la llum del cercle lunar per fer voltes amb el seu vol elegant, tot encerclant l’edificació i la seva torre.

És indubtable que el castell del Montgrí és el símbol per excel·lència de la vila de Torroella. L’efígie del poder reial, situada sobre el massís que domina la plana del Baix Ter –gairebé presidint tot l’Empordà–, és el record dels dominis medievals i d’una de les èpoques més esplendoroses de la història torroellenca.

La seva construcció va ser el resultat d’una etapa d’enfrontaments entre el comte Ponç Hug IV d’Empúries i el rei Jaume II, el qual, l’any 1294, va ordenar erigir una fortalesa al cim del Montgrí per tal d’intimidar i controlar el comtat emporità. Malgrat la rebel·lia del comte, que fins i tot es va atrevir a modificar el curs del Ter, aquest finalment es va haver de sotmetre al seu senyor.

Una barca surt a llevar l’ormeig. En la pesca artesanal local, els pescadors habitualment «calen» els ormeigs de pesca –artmallades, palangres…– que, durant el dia o cap al vespre i a primera hora de l’endemà, van a «llevar». El peix es clava a les xarxes a primera o darrera hora del dia, quan encara no es veu bé la «trampa», ja que aquest sempre neda en direcció a la llum. Per això les xarxes es «calen» en direcció nord-sud.

Lluna, poc després de sortir, vista a través dels núvols prims i de branques d’arbres.

La tradició diu que, quan hi ha «la lluna en un cove», assenyala mal temps. Això és perquè l’aureola al voltant de la lluna és causada per la presència de núvols alts i prims.

Dramàtica imatge dels Tascons Petits de les Medes, a la sortida del sol, amb un grup de gavians argentats (Larus michaellis), de la gran colònia que cria a les Medes, per als quals també comença el dia. Els núvols baixos assenyalen, en aquest cas, garbinada.

El fort atractiu d’aquesta imatge sorgeix de la perfecta elecció de l’instant.

Les gotes, suspeses a l’aire, semblen disposades una a una al lloc adient. El sol, les Medes i els petits núvols de la dreta conformen un segon terme equilibrat i espectacular.

Un curiós efecte de l’enllumenat públic destaca l’arribada de les onades al pedregar que voreja el passeig del Molinet, sota la llum de la lluna.

Enmig d’un episodi de pluges, bufa una gropada de tramuntana. El vent aixeca l’escuma del mar i la fa pujar cap a la punta de la Coetera. A contrallum, una imatge gairebé surrealista. Hi ha qui creu que amb tramuntana no plou, però no és cert. Sovint es compleix la dita «quan plou de tramuntana, plou de bona gana».

La precipitació, caiguda entre els dies 3 i 5 d’aquell maig de 2010, es va apropar als 100 mm.

Pels hàbits de la papallona, i per la planta desenfocada del fons, podria semblar que està sobre un arboç (Arbutus unedo), però és una planta poc comuna al Montgrí, ja que és oriünda de sòls silicis i no calcaris. Per la fesomia del tronquet, doncs, més aviat semblaria un llentiscle.