La visió que Fargnoli ens dóna del temps en què va viure –la primera meitat del segle xx– és extremadament precisa, però, a més de forçosament estàtica, és, alhora, distant i solemne, és a dir, és la visió testimonial d’un gran artista que no pretén implicar-se en res del que veu, per poder transmetre la realitat amb la major fidelitat, tal com la fotografia li permet. Sap destacar, però, el millor del tema que té al davant, seguint la seva interpretació dels conceptes de l’estètica del seu temps i que havien contribuït a la seva formació, en gran part, com a brillant autodidacte.
